Crec que va ser sobre el maig, segurament ara farà un any, que el Jonathan i jo vam començar a parlar sobre quins equips entrenaria la següent temporada. Mig per casualitat va començar a prendre força la idea de què pogués entrenar el júnior verd.
A l’estiu em van fer arribar que havíem de fer fases per estar a nivell A. La veritat és que alhora que em feia molta il•lusió em generava certa angoixa. Tenia una gran confiança en què les tiraríem endavant; coneixia l’equip, els jugadors... ho podíem fer, ho havíem de fer.
El matí del 24 d’agost ens trobàvem per primer cop a Vedruna. Èrem el Roger, l’Àlex, el Rubén, el Jordi Poblador (l’únic reforç per l’equip) i jo. La resta encara allargarien una mica les vacances. Només set dies més tard ja teníem la plantilla completa que disputaria les fases. Van ser dies de feina física i tàctica; d’entrenaments a la platja al matí i de pista a la tarda perseguint l’únic objectiu de jugar al nivell que els hi corresponia.
El cap de setmana del 4 al 6 de setembre va ser l’inici d’una gran temporada. El primer partit contra el Boet Mataró el vam guanyar amb relativa comoditat. Un parcial inicial d’11-2 ens va donar molta seguretat i el rival mai va poder retallar la distància. L’endemà ens quedava el darrer pas. El partit contra el Sant Boí semblava més assequible però durant un parell de minuts del tercer període vam tenir la sensació de què se’ns escapava. Res més lluny de la realitat, gairebé 20 punts a dalt i el primer objectiu de l’any aconseguit.
El segon objectiu: mantenir la categoria. Vam pagar molt car l’inici de la competició encadenant tres derrotes consecutives: Martinenc (segon classificat), Pineda (quart classificat) i Claret (novè classificat). El partit del Claret va ser nefast en tots els sentits i ens va fer reaccionar –a la tornada aconseguiríem vèncer per 20 punts– a tots. A partir d’aquí ens vam retrobar amb el joc que volíem aconseguint cinc victòries consecutives (inclús contra l’actual líder a casa!).
També ha estat la temporada pròrrogues; nosaltres les hem fet de dos en dos. En vam fer dues a casa contra l’UBSA amb resultat favorable i dues més, també a casa, contra el Montgat en un partit que se’ns va escapar.
Intensitat als entrenaments, ganes de guanyar, ganes de millorar, voler rectificar, intentar-ho!, fer-ho!, concentració, molta capacitat d’escoltar i moltes ganes de fer un bon bàsquet. Acabar gairebé tots els entrenaments amb un somriure, amb un motiu de satisfacció. Gaudir de la seva intensitat, del talent d’alguns o de la defensa d’altres.
Ahir es va acabar la lliga, una lliga en la que quedarem setens (18-12) amb un tram final excel•lent en quant a resultats. I amb el segon objectiu també complert.
La temporada ha estat GRAN perquè ells són grans jugadors de bàsquet però perquè encara són més grans per dins. I això ens ha fet disfrutar fins a un punt que no podia esperar, ara farà un any, quan parlava amb el Jonathan.
Isaac, ja veus, hem seguit jugant a bàsquet. I hem estat en el millor dels casos.
Lidia Haro
Gràcies a tots els cadets que han vingut a tants i tants partits: l’Arnau, el Marc, el Bernat, el Martí Domínguez, el Martí Benach, l’Àlex Marzo. I, com no, a l’Àlex Rofes per jugar dos partits cada setmana. Però sobretot... al Roger i a l’Iván (que malauradament no han acabat la temporada), al Marc, l’Arnau, al Rubén, al Mario, al Martí, a l’Albert, a l’Àlex Giménez i al Jordi.
On May 06 2010
36 Views
