Suposo que aquesta paret de color taronja és com una espècie de diari personal. És un món més o menys xifrat per l’ocasió, on s’explica el pensament d’un dia, d’una etapa, d’una època, d’una edat.
És inevitable somriure al fer-ne una relectura. És que de l’agost del 2005 fins ara ha plogut molt. Serà el fred, o no sortir a sopar a fora, però m’he llegit cada text, cada comentari. Em fa sentir-me més bé veure que coses que en algun moment van ser molt importants ara no se ni que signifiquen. M’ha fet il•lusió nostàlgica rellegir qui sap que, que si que he entès.
Encara avui em segueix intrigant aquell comentari, que significava, vas entendre que el que escrivia?
Veus que hi ha etapes molt intenses, amb moltes ganes d’obrir-te al món o a algú, d’altres, en canvi, que no val la pena xerrar massa.
Mai he cregut en els diaris personals, però crec que aquí en tinc un de nassos. M’he fet gran, però només una mica.
jordi
On February 03 2012
129 Views
