{{{{{{{{{{{{{ Dualitat }}}}}}}}}}}}}

Si, sóc jo, sé que estaveu esperant aquest moment, intentaré estar a la talla de les circumstancies i explicar-vos un bon conte.

" Vaig obrir una porta rere l'altra fins arribar a l'última, una porta metal·lica recoberta d'óxid que feia molt temps que ningú no obria. L'olor a podridura traspassava la porta. Em vaig quedar mirant-me'la una bona estona pensant si realment tenia que obrir aquella caixa de Pandora. Després de molt meditar vaig arribar a la conclusió que aquell era l’únic lloc on s’em podien respondré les preguntes que tenia. Amb un extrany neguit vaig treurem el joc de claus de la butxaca i com si de Sant Pere es tractes vaig obrir la porta del meu cel de coneixement.

La porta amb un esgarrifós grinyol es va obrir lentament...

Al estar totalment oberta no es podia percebré res a l'altra banda. La tenua llum que entrava no em permetia distingir res, l'habitació estava inmersa en una foscor absoluta i una olor a descomposició omplia les meves fosses nassals.

Palplantat davant d'aquella foscor mica a mica aconseguia distingir alguna cosa del que hi havia a l'altra banda. Enmig de tanta penombrà vaig començar a distingir el que semblaven unes cadenes que semblaven estacades a la paret. Vaig buscar-ne l'altre extrem amb la mirada i abans que trobés el final una veu apagada i que desprenia menyspreu em va interrompre:

- Veig que finalment ha arribat el dia que em tornés a necessitar...

Vaig buscar l'origen de la veu amb la mirada i em va conduir a l'extrem de les cadenes que havia vist anteriorment al entrar. Amb la pobra llum que entrava només podia distingir el que semblava una silueta esquelètica del que aparentment semblava una persona.

M'hi vaig acostar per intentar distingir alguna cosa més. La olor desagradable cada vegada era més forta. La veu em va tornar a interrompre:

- No tan ensenyat que és de mala educació no saludar als vells coneguts o és que ja t'has oblidat de mi després de tan temps?

No vaig dir res, sem feia extrany que encara hi hagués alguna cosa viva tancada alla després de tants anys, aillada de tot i tothom, consumint-se dia a dia pero sense haver arribat encara al seu final. La veu va tornar a parlar:

- Au va digues alguna cosa, que per una visita que tinc en tan temps esperaba una mica més de conver-sa i més tenint en compte que vas ser tu que em vas tancar aquí.

Sense entendre el que em deia vaig respondre:

- Que jo vaig tancarte aquí? Qui ets? Que m’estas dient?

- Saps prou bé qui sóc. Saps que per molt que hagis lluitat per oblidar-me i oblidar-te del dia que em vas tancar en el fons ho recordes tot, la prova és que has acabat baixant com et vaig avisar que faries quan em vas tancar.

- No sé de que em parles.

- Si que ho saps, perque sóc tú, o millor dit la part de tu que mai et va agradar, la part que t’avisavà i mirava pel teu bé, la part que no complia la teva ética existencial i que segons tu no tenia escrúpuls i que vas decidir tancar en un racó fosc del món mentres així esperaves desferte de mi ja que no tenies prou valor per matar-me.

Un extrany record em va venir a la ment, com si tot el que em digués em sonés a un conte que m’explicaven quan era petit. I la veu seguí ressonant en la foscor amb el seu amarg alegat:

- Finalment sembla que com vaig preveuré has tornat aquí arrosseganté com un cuc. Et vaig avisar, els somnis, somnis són, res dura per sempre. T’he intentat avisar un munt de cops pero capcuadrat com sempre t’has entestat en creure en el generé humà. Oblidant l’única veritat que et vaig ensenyar. Com et vaig dir en aquell temps, no tens el que cal per sobreviuré en aquest món i tot i així t’has entestat en intentar-ho un cop rere un altre, esperant que estés equivocat i com sempre, t’has equivocat tu i has tornat a mi oferint-me la llibertat a canvi que et solucionés els errors. I com sempre un cop has tingut el que volies de mi m’has tornat a tancar aquí perqué em perdés en l’oblid.

Els records mica a mica reapareixien en la meva ment convertint les paraules que sentía en imatges que tenia guardades en un racó de la ment. I de cop em va sortir una pregunta a fer-l’hi a aquell extrany personatge:

- M’ajudaràs dons?

Es va fer un breu silenci i em respongué:

- Acostat, tinc la resposta que busqués.

Amb una extranya inquietut em vaig apropar lentament a ell. De cop ell se’m va apropar fins on li van permetre les cadenes que el mantenien prés i em va abraçar i a cau d’orella em digué:

- Sense mi no ets res, fins i tot quan em vas tancar aquí no et vas poder desfer de mi, o em diràs que no la senties aquella veueta dins teu incordiante i portante la contraria cada cop que feies alguna cosa? I tot i així la ignoraves, tot i saber que tenia raó…

De cop un extrany escalfred em va recorrer el cos. Vaig notar una extranya fredor a la meva esquena que penetrava dins meu. Era una sensació dolorosa pero alhora em desprenia un extrany relax…

<<<<<<<<<<<<<Continua sota>>>>>>>>>>>>>




On February 04 2011 11 Views

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
  
  View all photos
  ›