Folgueroles catalana

Article d'en Francesc Puigpelat a l'Avui, en la seva sèrie d'articles d'investigació sobre l'ús del català a casa nostra:


-----------------------------------------------------------------------------

M’havia proposat visitar els dos llocs més oposats de la Catalunya pel que fa a la llengua. Ahir vaig anar el Raval. On són els seus antípodes? Doncs en algun poblet de la Catalunya profunda, on la multiculturalitat sigui poc més que un eslògan de la tele. Quin? A l’atzar, a si l’encerto l’endevino, trio Folgueroles.

És un poblet a cinc quilòmetres de Vic, famós pel que el lector ja deu saber i que s’encarrega de recordar un monument de pedra a la plaça. La inscripció diu: “El poeta M. Jacinto Verdaguer y Santaló nasqué en aquest poble el 17 de maig del any de N + S 1845. Inaugurat el 8 de maig del 1908”. Dins de l’església, es conserva una còpia de la partida de naixement del poeta: en català. Sembla que, a Folgueroles, no van arribar mai a aplicar-se les disposicions lingüístiques del decret de Nova Planta.

Avui, el castellà hi segueix sent una llengua estranya. Em passejo pel poble, trec el nas a les botigues i al quiosc, i totes les converses són en català. Entro als dos bars: Ca la Carme i Amadeu. El segon és el clàssic cafè de poble que jo creia que ja estava extingit: amb cadires velles de fusta, mobiliari de l’any de la picor, un futbolí, un billar i tapets verds a les taules per jugar a cartes. Una colla d’homes entre la mitjana edat i la jubilació preparen una baralla espanyola.

M’acosto a l’Ajuntament, al balcó del qual hi ha dos pals: un amb la senyera i l’altre buit. M’ensumo que la bandera espanyola deu portar molts anys a la bugaderia. Potser fora un gran tema per a un reportatge d’investigació d’El Mundo, però la gent s’hi passeja per davant, indiferent. Em rep Carles Baronet, l’alcalde, i vaig directe al gra: quantes persones hi ha a Folgueroles que no parlin català? S’ho rumia i em contesta:

- Unes... cinc. O, per assegurar, posa entre cinc i deu.

- I quants habitants sou?

- Uns 2.250.

És a dir, només entre el 0,22% i el 0,44% dels habitants de Folgueroles no són catalanoparlants. El fet s’explica perquè Folgueroles ha rebut molta immigració... però tota procedent de Vic, de Manlleu i d’Osona. Han arribat al poble famílies atretes per la qualitat de vida i l’habitatge accessible. Immigració espanyola a penes n’hi ha hagut mai, tret d’alguns treballadors de l’embassament de Sau que es van quedar i es van integrar de pressa. I immigració estrangera?

–A l’escola –explica Baronet– hi ha exactament cinc fills d’immigrants: dos de polonesos i tres de magribins. Tots parlen català com si fossin de família de Folgueroles. Una noia polonesa participa en un esbart dansaire. I un dels joves d’origen magribí, Zouhayb Gaddour, es posa la barretina per cantar caramelles per Pasqua.

Els immigrants de Folgueroles, com les persones que no parlen en català, poden comptar-se amb els dits de la mà. El que són incomptables, en canvi, són els joves: l’escola local (de nom Mossèn Cinto, esclar), ha passat en deu anys de 88 alumnes a 288, i a la llar d’infants hi ha 80 nens. És el poble amb més població infantil de la comarca.

Faig d’advocat del diable i m’imagino que m’envia un diari de Madrid a fer preguntes insidioses. Li demano si els nens saben parlar en castellà. Baronet contesta:

–I tant. El meu fill, per exemple, passa moltes hores mirant Disney Channel. I té un nivell de castellà semblant al dels seus cosins, que viuen a Barcelona en un entorn molt més castellanoparlant.

M’acomiado de l’alcalde i faig un tomb pel poble. En un rellotge de sol, hi ha una inscripció que diu: “És hora de ser feliç”. Al petit consultori de Folgueroles, tot està escrit en català. Passo per davant la Casa-Museu on va néixer mossèn Cinto, al carrer major. Fins i tot hi ha el carrer l’Atlàntida! Quina por! I, de tant en tant, en una o altra paret, hi ha gravat un poema. Per exemple:

Dolça Catalunya
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

Encara que la vocació poètica dels folguerolencs ve de lluny, si atenem al rodolí del dintell d’una casa del 1747:


De tothom sia alabat
de Jesús el cor sagrat.

Acabo la meva ruta per Folgueroles a la llar d’infants pública El Patufet. M’atén la directora, Sílvia Rusiñol, que m’explica:

–Quan comença el curs, se sol preguntar als pares si n’hi ha que no parlin català a casa, per tenir-ho en compte. A Folgueroles, no n’hi ha mai cap.

Un cas com un cabàs, Folgueroles. És únic a Osona (potser junt amb la veïna Sant Julià), i no crec que n’hi hagi gaires més a Catalunya. Un cas digne fins i tot de fer-ne una pel·lícula de caire més o menys èpic. Espanya ja té Los últimos de Filipinas. A Catalunya podríem rodar Els últims de Folgueroles.

--------------------------------------------------------------------------------

Som molt grans.




On September 27 2008 10 Views

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
  
  View all photos
  ›