Maduixes en primavera...

Era una nit freda, la lluna feia poc que havia sortit. En Juan sortia per la porta de casa seva, quan es va trobar amb aquell ésser estrany. No sabia d’on li havia sortit, ja que tant bon punt va posar el peu al carrer, aquell “animal”, per anomenar-ho de qualque manera, li havia botat a sobre. Ell s’esglaià tant que quasi li sortia el cor per la boca. Els seus crits es van sentir des de tres carrers més avall, cosa que feia sospitar que els veïns sortirien a veure el que passava, però per sorpresa d’en Juan, al carrer no hi havia ningú.

L’animal ja no hi era, es veu que s’havia espantat en sentir el crit del noi. Un gos? Potser un gat? Que podia ser aquell animal? En Juan tenia curiositat per saber que era allò, que tal vegada no havia vist, però si que havia tingut la sensació de que alguna cosa el toques.

Realment era una cosa molt estranya, ja que ell reconeixia aquella sensació, però no arribava a esbrinar que era. Tal vegada era la simple sensació de la lluna observant-lo, però, per idiota que sembles al mig del carrer, ell havia de saber que havia estat allò.

De sobte, algú li posa la ma sobre l’espatlla. Ell es girà per veure qui era, però no hi trobà ningú. Com podia ser?, allò no era normal. En aquell moment el noi posà la ma sobre el pit, tot li bategava, era una sensació estranya, però a la vegada coneguda. Desconcertat, buscava dins els seus records, no podia deixar un racó sense mirar. De cop i volta hi troba la silueta d’una noia. Però, qui era? Intentava arribar a ella, però semblava com si l’espai lluités en contra de la seva voluntat. Tenia ganes de cridar, de poder dir-li que ell era allà. L’angoixa s’anava apoderant d’en Joan. El seu cor li bategava com mai li havia fet. La silueta cada cop s’allunyava més. El noi insistia amb els seus crits, però ja era massa tard, la silueta s’havia perdut enmig de la penombra que formava el carrer.

...

Es va despertar trasbalsat enmig de l’habitació fosca. El primer que va fer va ser mirar desesperat cap al seu costat. No havia estranyat mai tant a una persona, tot i que la tenia al seu costat. Tot havia estat un somni. En silenci, s’acomodà al seu costat mirant de no despertar-la. Era la noia de la silueta, la seva noia. En aquell moment li tornaren a venir totes les sensacions que havia viscut en el somni. Sentia tant d’amor cap a na Margalida que el temor a perdre-la era tan gran que fins i tot en els somnis l’acompanyava.

En aquell moment es despertà la noia, amb els alens profunds d’en Joan a cau d’orella. Ell la mirà amb els ulls càlids i l’abraçà. Tan sols amb la mirada reflectien el seu amor. En Joan posà la seva cara enfront la d’ella i els seus llavis es van fondre en un amor intens, desplegant una besada dolça com les maduixes en primavera.





On April 04 2010 6 Views

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
  
  View all photos
  ›