l'abraçada infinita i temps aturat
Serà com sempre haurem pensat, hereus dels detalls, fills de l'atzar. Dóna'm la vida, la poesia és l'únic Déu; damunt la barca, dels carrers que haurem cremat. Allà on Verdi comença el seu caminar, el Sol arriba, lent, escales avall. Vindrà el dia, amor, i portarà els teus ulls, a les trinxeres de les places sense nom. Ens trobarem algun dimarts, potser a Diamant, i jo tornaré a fumar. Canviarem el món, l'ordre del poder, serem un sol govern d'ulls, instants i mans. Serem el puny tancat, ciutats que acaben en a i l'eternitat; la lluita contra els necis, l'abraçada infinita i temps aturat.
PD. Passejades sota la pluja, moments càlids envoltats d'un vent congelat, anades a correcuita per tota la ciutat. Sense temps. Bones noticies rebudes a través d'una pantalla d'ordinador, nervis a flor de pell... i finalment: calma. Un inici inquietant, però no per això menys apreciat.
PD. H o s a n n a.
On January 25 2010
10 Views